Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.
Salvador Espriu
(Obres completes, 1. Poesia, 2a ed., Edicions 62, Barcelona, 1973)
8 comentaris:
Oh!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
M'encanta aquest poema i Espriu!!!!!!!!!!!
Has subratllat els últimos versos. No sé què déu passar, però deixa'm contestar-te amb el mateix Espriu i, que consti que tenint en compte el tarannà d'Espriu, no serà fàcil"
"Arribaran demà tranquil·les hores,
obertes ales amples dels ocells
duran al camp les grans calmes d’estiu.
Hi haurà potser molt piadosos arbres
d’ombres esteses damunt secs camins."
Final del laberint,1
La covardia també és necessària com diu Espriu, perquè sinó no seríem conscients de tot allò que tenim i de la manera brutal en què ho estimem.
Espero que estiguis bé.
No, no, estic rebé!!! Els he subratllat perquè volia que quedes clar que m'estimo la meva terra, tot i els seus defectes, tot i els meus defectes.. :)
Avui fa 25 anys de la mort d'Espriu i he volgut penjar alguna coseta que m'agrades.. jo no he llegit molt de l'Espriu, però aquesta em va sobtat perquè al començar a llegir-la pensava: "eyyyy, com pot dir això??" però al final tot queda aclarit..
Intentaré llegir més d'ell!!!! I gràcies amore, per estar al meu costat sempre!!
esta mañana el Cuní (o como se escriba) ha recitado este poema y he pensado que podria ponerlo en el blog, pero te has adelantado asi que ya me lo ahorro jaja, a veces si que pienso que este pais tiene muchas cosas que no me gustan pero bueno aqui están los mios y si me fuera los echaria de menos, besos guapa!!
Rina, cógelo y cuélgalo.. es bonito y merece la pena! :) Además, ya ves a cuántas nos gusta!!!
Besotes!!!
Molt bó el poema!!
Jo me'n he fet un tip d'emigrar, però sempre sense sortir de Catalunya.
Ja he viscut a 5 pobles i ciutats diferents, i si, soc un covard per no haver tingut el valor i l'empenta d'anar mes enllà.
Com es veuria casa nostra des de Escandinàvia?, potser mai ho sabré...
Jo sí que he viscut fora de Catalunya.. i estava desitjant tornar!! No sé, suposo simplement que som a casa.. i no hi ha un lloc millor.. però ves a saber, mai no diré que no m'aniré, ara, sempre tenint en compte que puc tornar!!
Petons!!
La tierra... ufffffff!!!!
En estas días, en que empiezan la pólvora a olerse y el ruido se hace amo de la ciudad ...echo más que nunca de menos a Valencia!!!
Snif!!!
P.D.: Qué bonito suena el poema.... mmmmm...
Te entiendo Chayo, yo cuando vivía en Villablino tenía nostalgia casi siempre: el dia de Sant Jordi, el día de la mona... y tú estás igual de lejos!!!!
Mmmmm te he preparado una cosa para la hafla que te hará recordar tu tierra.. pero a lo pobre!! jajajaja
Publica un comentari a l'entrada